L’osteopatia és el mètode de tractament manual nascut a final del segle XIX a Estats Units que consisteix a un conjunt de tècniques holístiques que veuen el cos com una unitat en què s’interelacionen tots els sistemes corporals, de forma que una disfunció a un d’ells afecta la resta.

Esta metodologia defensa que el cos posseix certa capacitat d’autocuració a través de mitjans propis de reequilibri  de forma que ell mateix pot arribar a corregir el desequilibri. Si el sistema d’autocuració es veu desbordat i no és capaç de regular l’organsime aleshores apareix la lesió. Així, l’objectiu del tractament osteopàtic és activar estos recursos per a normalitzar totes les funcions i tornar-les a l’estat de salut.

El tractament depén d’una avaluació corporal completa, de la classe de lesió i del pacient. Cap tractament és igual a un altre i s’ha de seguir amb un enfocament personal únic.

Segons la part del cos en què se centren, l’osteopatia es divideix en disciplines diferents:

• Osteopatia articular: Dedicada al restabliment de l’aparell músculo-esquelètic i de la postura, centrant-se en la columna vertebral i traumatismes.

• Osteopatia craneal: Se centra en els problemes craneals i mandibulars i la seua influència en el sistema nervioso cenrtral.

• Osteopatia visceral: Enfocada a la curació d’órgans i budells, millorant-ne la funció mitjançant la manipulació per tal d’aconseguir un reg sanguini millor.

A més a més, hi ha vuit principis bàsics en l’osteopatia:

• Holisme: el cos funciona com una unitat, no com un conjunt d’órgans.

• Relació forma-funció: l’estructura d’un órgan influeix en la seua funció i viceversa.

• Homeostasi: el cos posseix mecanismes autorregulatoris.

• Autocuració: el cos sempre busca la seua reparació encara que la malaltia altere eixe esforç.

• Influència interna mitjançant accions externes: les forces externes modifiquen la forma i funció internes.

• Circulació: el moviment de fluits corporals és essencial per al manteniment de la salut.

• Inervació: els nervis juguen un paper crucial controlant els fluits corporals.

• Component somàtic de la malaltia: qualsevol malaltia es manifiesta de forma externa com a símptoma somàtic.